03 jul. Primeres reflexions d’una temporada especial
Acabat de classificar pel Campionat del Món d’Ironman (Kona 2019) a l’agost de l’any passat a l’Ironman de Vichy França (3r en GGEE 40-44), no havia tingut temps d’assimilar el fet d’haver aconseguit realitzar un somni de manera totalment inesperada, ja que vaig haver de prendre decisions per afrontar una temporada que seria un autèntic repte per a mi pel que fa al vessant esportiu, el laboral i per descomptat el familiar.
A finals de setembre ens vam asseure amb la meva entrenadora, la Ivet Farriols, per planificar les grans fites de la temporada 2019. En aquell moment ja estava inscrit al Challenge Roth i per descomptat, tenia tota la intenció de repetir a l’Ironcat. Era l’any del meu debut amb el tot just inaugurat equip de triatló T3 Team i no volia fallar en el Campionat de Catalunya de Llarga Distància. Així que, haver d’incloure un tercer Ironman a l’equació, no seria una tasca fàcil. Primer perquè des d’un punt de vista físic suposaria un desgast important donat el nivell al qual m’agrada competir; segon perquè des d’un punt de vista econòmic seria una inversió significativa (sobretot pel cost que suposava anar a Kona, Hawaii); i tercer, perquè des d’un punt de vista familiar i laboral, no seria fàcil poder gestionar-ho logísticament, etc.
La primera idea va ser renunciar a Roth, però la Ivet em coneix i sap que mai m’agrada donar-li l’esquena als reptes. Així doncs, sense que jo li digués res, ella ja va plantejar una planificació macro per encabir els 3 Ironman: Ironcat al maig, Roth al juliol i Kona a l’octubre. Cadascun d’ells amb un objectiu diferent i sobretot amb el focus posat al Campionat del Món per no arribar lesionat, ni cremat i poder gaudir de l’experiència. Aquesta doncs, va ser la primera decisió que vam prendre.
La segona la vaig prendre jo en l’àmbit particular. Feia dos anys que competia amb una cabra de segona mà la qual li vaig comprar al meu amic Carlos. Tenia canvi mecànic i em venia molt de gust canviar a l’electrònic. Mai m’havien importat els components de la bicicleta perquè sóc dels romàntics que segueixen pensant que les cames d’un mateix són les que acaben marcant les diferències. Però des que la temporada passada vaig començar a entrenar i competir amb potenciòmetre dirigit òbviament per la Ivet i em vaig posar a les mans de l’Oriol Palau de BioBikeFit per millorar l’aerodinàmica i la posició a la bicicleta, ja em vaig adonar que la tecnologia no regala res, però sí que ajuda, i molt. A més, no sóc una persona hàbil sobre dues rodes i és per això que ja m’estava plantejant el canvi, introduint també els frens de disc (ja estava acostumat a dur-los a la BTT). Així que no m’ho vaig rumiar gaire (si hi penses molt, acabes no fent-ho) i em vaig embarcar en la compra de la nova màquina.
Entre que mires, et decideixes i et vens la cabra antiga, se m’ha tirat el temps a sobre. I és que la cabra nova em va arribar un mes abans del primer Ironman de la temporada (Ironcat). Va ser recollir-la de la botiga i trucar a l’Oriol. Em vaig plantar al seu estudi, on acaba d’incorporar la tecnologia Retül i ens vam posar mans a l’obra. Sembla que no tinc una talla estàndard, ja que cada vegada que em compro un vestit d’home i/o uns pantalons, sempre m’haig de gastar un petit extra pel sastre, i amb la bicicleta no havia de ser menys. Així que el que havia de ser un simple estudi biomecànic, es va convertir en tota una operació de cirurgia. L’Oriol em va haver de tallar part del carboni de la tija i els acoblaments, regular tota la posició del seient, reposabraços, etc. Tot amb un objectiu: clavar els angles de la postura més aerodinàmica i còmoda possible completament adaptada a les meves característiques anatòmiques (sembla mentida que fins i tot la flexibilitat hi influeixi). Recordo que van ser gairebé tres hores llargues i intenses de feina i explicacions, però el resultat no va poder ser millor. I és que des dels primers quilòmetres, mentre afinava la meva preparació per l’Ironcat amb les últimes sèries a ritmes alts (no les de Netflix, les de veritat), vaig tenir molt bones sensacions sobretot pel que fa a control i comoditat.
I és així com em vaig plantar a la línia de sortida del primer Ironman de la temporada, just acabat de recuperar d’un trencament al bessó que vaig patir el març abans de la Marató de Barcelona i amb una màquina nova que estrenava.
Abans de sortir a l’Ironcat (Fotografia: Enrique Palau)
Les previsions de vent que donaven pel dia de la carrera no eren molt esperançadores, de fet, hi va haver un intent per part de l’organització de prohibir les rodes lenticulars com a mesura de precaució davant les fortes ràfegues de vent que s’esperaven. Pel que fa al meu cas, vaig decidir sortir amb un perfil 60 al davant i un de 90 al darrera.
Vaig sortir de l’aigua en un temps molt bo per mi (1 h 1′) i això em va animar molt per poder encarar el sector de bicicleta. L’únic punt negatiu va ser que a la T1, les meves mans congelades del fred no van ser capaces de reaccionar per poder manipular les tanques del tipus boa de les meves sabatilles de ciclisme. Això va fer que perdés un temps molt valuós a la transició, però que afortunadament no em va afectar a la concentració.
En una de les voltes a l’Ironcat (Fotografia: Enrique Palau)
Vaig començar la primera volta i ja em vaig adonar que aquell podia ser un gran dia. Em trobava molt fort i els watts marcats per la Ivet anaven sortint segons el previst. Com que l’Ironcat és un circuit completament pla, és molt fàcil controlar-ho si ets constant i portes el ritme que toca des de l’inici. Tot i que en algun moment em va passar pel cap fer una mica més de watts, no vaig voler arriscar pensant en què un canvi de direcció del vent durant la prova, pogués acabar fent-la més dura i sobretot la cursa a peu. I és que era una gran incògnita per mi saber com respondria el bessó i el meu cos en general després de no haver pogut entrenar el volum necessari.
Corrent per l’Ampolla a l’Ironcat (Fotografia: Enrique Palau)
Van passar 6 voltes al circuit amb la sensació d’haver fet el més correcte pel que fa al ritme, nutrició i hidratació, així que vaig baixar de la bicicleta i vaig començar a córrer després de fer una T2 bastant bona. La primera volta la vaig fer a un ritme molt bo, potser una mica més ràpid del planificat, però això em va donar els ànims necessaris per poder creure que podia córrer de pressa i de manera sostinguda. I així va ser: vaig anar controlant el ritme volta a volta tot i que com és lògic, aproximadament a partir del km 26, el ritme va esdevenir uns 15” més lent. No obstant això, vaig aguantar bé la posició i finalment vaig travessar la meta el vuitè, fent la millor marca personal – 9 h 13′ – 4t del Campionat de Catalunya de LD i 2n veterà. A més, vam acabar 2ns per equips masculins amb el T3 Team, cosa la qual em va fer molta il·lusió.
Entrant a la meta de l’Ironcat (Fotografia: Enrique Palau)
Ha estat un començament de temporada molt prometedor, que m’anima a continuar d’una manera sòlida el camí cap a KONA. Propera parada, Challenge de Roth (2n Ironman de la temporada) on intentaré competir a un nivell semblant al d’Ironcat i que aprofitaré per provar nou material, com el neoprè i unes sabatilles de ciclisme amb tanca de velcro (a veure si així optimitzo la T1).
Espero, després de Roth, poder explicar noves reflexions. En qualsevol cas, els que em coneixen saben que sempre em mou la mateixa filosofia: NEVER GIVE UP & ANYTHING IS POSSIBLE!!