22 abr. VIII Triatló DO Terres de l’Ebre, primer DNF!
Sens dubte, no és la crònica que m’agradaria haver escrit, però diuen que de tota situació nova se n’aprèn i de tota experiència no desitjada se’n poden extreure conclusions positives que serviran per aplicar-les en el futur. I és que aquest diumenge passat, el dia 22, al Triatló Doble Olímpic Terres de l’Ebre (DO TTE), vaig tenir el meu primer DNF com a triatleta derivats de problemes físics. Aquest triatló s’ha convertit en un clàssic per a molts, ja que és pràcticament el primer de la temporada i s’hi concentren molts dels triatletes catalans de gran nivell. Les ganes de posar-me el trimono i de respirar l’ambient de competició, feien que participar-hi per tercera vegada consecutiva fos gairebé una necessitat.
Tres setmanes abans, vam anar a entrenar amb la Ivet per la zona, reconeixent els circuits i fins i tot provant l’aigua del mar a 14º. Desafortunadament això va ser un dels motius pels que vaig patir una sinusitis que va durar fins la setmana anterior a la prova, en ple tapering i que em va fer entrenar un 50% menys del volum planificat, amb les conseqüències que això comporta: enguany, amb la Ivet, havíem preparat la planificació per l’Ironcat, el meu objectiu A de la temporada, col·locant 4 setmanes abans el DO TTE i, a diferència de l’any passat, entrenant intervals més específics per mitja distància i amb un tapering per arribar fresc i poder competir al 100% tot sacrificant CTLs i entrenament específic per Ironcat.
- Natació: La competició va arrencar puntual a les 8 del matí, sense cap imprevist d’última hora. La natació tornaven a ser els famosos 3000 metres, més els 200 de córrer amb l’aigua pels genolls per la platja de La Ràpita. Enguany vaig acabar-los en 4’30” menys que l’any passat (46’42” el 2018 vs. 51’17” el 2017) trobant-me molt bé en tot moment i especialment durant la segona meitat quan ja havia aconseguit escalfar. Lamentablement se’m va escapar el grup del davant, on hi anava la Ivet i l’Òscar, i vaig haver d’encapçalar un grup una mica més lent en el que segurament vaig acabar fent el mateix esforç que si hagués anat a peus del grup del davant. Curiosament, vaig estar nedant en paral·lel amb en Romain durant tota la segona volta. La T1, llarga en quan a distància amb escales pel mig, em va servir per provar de treure’m el nou neoprè ràpidament, però no vaig aconseguir fer-ho gaire millor que amb l’anterior.
- Ciclisme: Vaig sortir de la T1 amb moltes ganes de pujar a la bici ja que em notava descansat, ràpid i amb la necessitat de provar l’E-118 en competició, ja que durant els entrenaments, m’havia costat molt trobar-me còmode a sobre d’ella, sobretot a nivell cervical: la posició és forçadament radical i jo gens flexible. No obstant, crec que havia aconseguit fer-me-la meva i tenia ganes de començar a donar watts! Si aconseguia aguantar els 240wNP previstos, podria aconseguir un bon temps si era capaç de mantenir el ritme. L’any passat, ja vaig intentar fer 235w i, amb més fatiga, no vaig poder mantenir-los en cap de les 3 voltes (234w, 230w i 218w), ho vaig passar malament. La mitja distància és molt exigent! Després de fer el tram d’enllaç a 227w (menjar, cordar sabatilles, etc), vaig fer la primera volta de 30km mantenint 246wNP i la segona 240. El primer terç de la tercera, vaig poder fer 239wNP, ja notant la fatiga lògica després d’1h 45′ a aquella intensitat alta. A partir d’aquell moment, després de passar pel tram de 6′ d’asfalt destrossat, va ser quan, sense previ avís i sent el primer cop que em passava, vaig començar a notar fortes molèsties als ísquiums (els ossos del cul). Durant 10′ vaig veure com a poc a poc, el meu rendiment baixava lentament, era incapaç de seguir donant watts, fins el punt que el dolor era tan acusat que en els últims 35′ només vaig poder mantenir 200wNP. La frustració era molt gran: m’havia trobat bé fins aleshores i de sobte des dels ísquiums de les dues cames fins les plantes dels peus hi tenia un dolor elèctric que m’impedia fer força als pedals. A 20kms del final del sector, sabia que córrer no seria fàcil però a mesura que el dolor anava creixent, vaig veure que no podria córrer gaire ràpid, si és que podia córrer. Finalment, vaig acabar la volta en 218wNP i perdent entre 3 i 5 minuts, tot i així, vaig completar el sector en 2h 25′ 36” que suposa uns 7′ més ràpid que el 2017 (2h32’54”). La T2 va ser bastant ràpida tot i els dolors a les cames i pelvis, vaig baixar de la bici amb la intenció de començar a córrer però…
- Cursa a peu: Un cop fora de la T2 i ja corrent, en poc menys de 2kms em vaig adonar que em seria impossible acabar la cursa: vaig haver-me d’aturar 4 cops pel dolor i quan vaig passar per davant de box, vaig aturar el rellotge; el triatló havia acabat per a mi. Ironcat estava a 4 setmanes, preferia no seguir forçant i poder entrenar fort l’endemà abans que acabar el triatló arrossegant-me i haver d’esperar 6 dies per tornar a entrenar.
A partir d’aquell moment, em vaig posar el mono de supporter i vaig dedicar-me a animar a tots els amics, companys de club i pupilos; érem una vintena llarga! Per suposat vaig fer un seguiment especial a la Ivet, ajudant-la moralment i comptant-li la diferència de temps amb la perseguidora a cada volta, ho estava passant malament i sabia que agrairia aquella ajuda. Finalment va acabar guanyant!
Les conclusions són diverses:
- He millorat la natació respecte l’any passat. La distància recorreguda el 2018 que marca el rellotge és la mateixa que el 2017, no obstant, mirant els temps dels triatletes que sempre neden bé, la diferència respecte l’any passat és de més o menys 3′, així que podria ser que les boies aquest any haguessin estat col·locades més a prop entre elles. Sigui com sigui, haver millorat 1’30” en un any, és un molt bon progrés.
- Segueixo tenint problemes a l’hora de treure’m el neoprè. Escurçaré els camals i seguiré practicant depilat, que és quan el neoprè s’enganxa més a la pell.
- Ciclisme: Sensacions agredolces. Molt content per la millora en quant a watts absoluts i sobretot en la capacitat de mantenir-los, cosa que va traduir-se en més velocitat mitja. La part dolenta se la va endur el dolor del nervi ciàtic. Canviaré el seient per un Hilo i tornaré a passar pel biomecànic. Espero que a l’Ironcat no aparegui aquest dolor, sinó no podré acabar la prova.
- Cursa a peu: No puc extreure conclusions, pocs metres vaig recórrer.
Fins la propera crònica/anàlisi: la de l’Ironcat!
