I quan menys t'ho esperes... - 1a edició Triatló Half Motorland Aragón 2019

23 juny I quan menys t’ho esperes…

Posted at 20:00h a Cròniques per Oriol Palau

Aquest diumenge, en el I Motorland Half Triathlon, he pogut experimentar una cosa que mai vaig pensar que pogués succeir, si més no tan d’hora, tot i estar entrenant de manera conscient perquè algun dia això passés: liderar un triatló de MD (half Ironman) durant les 2 primeres hores de la competició.

Durant l’Ironcat del 2018 (triatló LD – llarga distància – full Ironman) ja vaig assaborir el que significa nedar encapçalant un grup, en segona posició, tan lluny del primer (R. Mayoral) que semblava que jo fos el primer. Va ser emocionant, ja que la meva millora en els ritmes de natació va ser meteòrica des del 2016 quan vaig començar amb la MD i la LD. A partir de llavors, vaig entrenar amb la il·lusió que algun dia pogués sortir primer de l’aigua, però veient com neden alguns companys i triatletes, això semblava impossible. Vaig tenir algunes esperances dipositades a l’Ironcat 2019 de fa un mes, però també hi va haver nedadors més ràpids. Esforçant-m’hi molt, vaig aconseguir sortir quart de l’aigua.

Aquest diumenge però, al circuit de Motorland d’Aragó els quals s’estrenaven en l’organització d’un half, vaig tenir una sobredosi de sensacions positives que n’estic segur que seran la llavor de nous reptes:

En primer lloc vaig poder, juntament amb la Ivet, nedar en primera posició a partir de la tercera boia. Competir nedant amb ella enganxada als peus comença a ser ja un costum: Ironcat 2018, Terres de l’Ebre 2019 i Motorland 2019; cosa la qual és per sentir-se molt orgullós, pel que significa personalment i esportiva per a mi. Quantes parelles poden fer-ho sense que cap dels dos renunciï a anar més de pressa? Els ritmes de cadascú són tan semblants que podem fer-ho sense cedir segons i això, probablement, sigui únic. Durant la competició, després de la rauxa inicial de tots els participants, vam aconseguir enganxar-nos als primers i quan la majoria van afluixar els seus ritmes, vam poder mantenir el nostre avançant el grup capdavanter. Vam acabar el sector de natació en 29 minuts, a 1 minut seu, un 3,5% més ràpids. A pocs metres de la T2, just abans d’arribar a la rampa que ens ajudava a sortir del llac, la Ivet em va tocar el peu expressament mostrant-me empatia per la situació que estava vivint. Vaig sortir de l’aigua oficialment 2 segons per davant d’ella, anàvem enganxats, i a l’àrea de transició, em va felicitar dues vegades en tres paraules, més orgullosa que jo, si és que era possible. Una com entrenadora que des del principi li va veure possibilitats a la meva natació i la segona com a parella que ha vist com he aconseguit una cosa per la qual fa temps que entreno. “Enhorabona, Uri! Enhorabona!”. Encara ressona al restaurant “La Perca”, on hi havia instal·lada la T2.

A pocs metres de sortir de l’aigua amb la Ivet a peus (Foto: Agency Sport Media)

En segon lloc, el meu rendiment en aquest sector, ja que el ritme de competició ha incrementat més del que ningú podia esperar. Comparant els 1900 m de Motorland (1900 m – ritme 1′ 32″/100 m) amb el dia de la meva estrena en MD a Terres de l’Ebre 2016 (3000 m – ritme 1′ 47″/100 m) la diferència és francament sorprenent i més tenint en compte que a Motorland s’havia de nedar a l’aigua dolça, amb menys flotabilitat i, per tant, era una natació més lenta. Però és que encara és més sorprenent si ho comparem amb el primer triatló en el qual vaig participar en l’Esprint de Mataró del 2013 (750 m a ritme 2′ 14″/100 m). I és que francament, tots els entrenaments fets des del 2016 amb els companys del T3 Team, tant amb aquells que neden a ritmes més ràpids com també amb aquells que neden a ritmes més lents han estat clau per millorar la meva tècnica i guanyar velocitat a l’aigua. No és una frase per quedar bé, és un fet constatable.

En tercer lloc, poder liderar la carrera durant més de 45 km del sector de bicicleta també va ser una altra experiència inoblidable i difícilment repetible. Val a dir que al km 25, quan ja portàvem uns 50′ de bicicleta, vaig ser avançat momentàniament pel que acabaria 3r a la general en acabar la carrera, però de manera sorprenent va punxar a la roda del darrera just quan no havia recorregut ni tan sols 20 metres en primera posició. No vaig ser jo, no li vaig punxar la roda, ho juro. Així doncs, vaig seguir liderant la carrera 20 km més i gairebé al final de la segona volta (de tres), em va avançar el que finalment acabaria en la 1a posició absoluta. Quin gust portar la moto al davant! Quina passada saber que no hi ha ningú més al teu davant! Què bonic que els voluntaris repartits per la carretera t’animin com a cap de cursa quan passes per primer cop! Impressionant, indescriptible, de veritat. Pèls de punta cada cop que penso en això, encara que en aquell moment estigués més pendent de fer watts i d’endarrerir el màxim possible la pèrdua del lideratge, perquè sabia que això havia de passar, sí o sí. Hi ha molt d’animal fent watts a mansalva i era una qüestió de temps que m’avancessin, i més tenint en compte que no havia de donar-ho tot, ja que en 3 setmanes competiré a l’Ironman de Vitòria.

Acabant la primera volta entre les rotondes de Motorland (Foto: Konstantina Tomoska)

Per últim, i no menys important, els quatre podis aconseguits pels quatre integrants del T3 Team: la Ivet, en Juanma, en Joan Ramon i jo mateix. La Ivet i en Juanma van acabar 1a i 2n absoluts respectivament, cosa la qual és una autèntica fita a la qual ho comencem a considerar normal, encara que m’hi resisteixi. En JR, per part seva, va acabar 7è de la general i 1r dels veterans, cosa la qual li va servir per pujar al primer calaix del podi en aquest grup d’edat. I per últim, la meva 8a posició final, que juntament amb la 2a del Juanma i la 7a del JR ens va valer per acabar en un primer lloc per clubs a més d’1 h 30′ de diferència amb el segon. Un autèntic luxe. Després de pujar al 2n lloc del podi per clubs masculins al Triatló Terres de l’Ebre 2019 (MD) i l’Ironcat 2019 (LD), aquest tercer podi per clubs de la temporada, i aquest cop acabant els 1rs, va ser una altra gran alegria pel club que ha de servir per seguir alimentant la il·lusió amb què vam començar aquest meravellós projecte.

Amb l’Ironman de Vitòria a la cantonada (14 de juliol), no queda molt de temps per relaxar-se, ja que aquesta setmana serà l’última de càrrega forta. Un cop acabi, ja només ens quedaran 15 dies de tapering per afrontar el meu segon LD de la temporada, una bogeria que no crec que es repeteixi, ja que m’està costant molt poder entrenar i motivar-me per la competició, i a més, els meus genolls ho agrairan.