19 maig Crònica Ironcat 2018: sub10h de nou!
Per segon any consecutiu m’havia inscrit a l’Ironcat: el triatló de llarga distància més antic de la península, el de casa i on es respira triatló en estat pur per tot arreu, lluny de grans marques i espectaculars demostracions de màrqueting. L’edició d’enguany, la 14a, era la meva segona consecutiva i m’havia proposat el repte de millorar el meu temps, o si la meteo (vent) no acompanyava, millorar la posició absoluta en la classificació final. L’any passat vaig aconseguir acabar-lo en 9h48′ i en la 18a posició de la general, un gran resultat, així que el repte del 2018 era considerable, no obstant, havia fet uns quants canvis de material (bicicleta i neoprè, principalment) que creia que m’ajudarien a aconseguir-ho i a més, la Ivet m’havia estat entrenant fort en els meus punts febles: la T2 i la cursa a peu. Un factor que hi afegia motivació extra era que hi anava amb moltes ganes degut al DNF que havia tingut al Triatló de Terres de l’Ebre, només quatre setmanes abans, on no havia pogut córrer degut a uns problemes amb el seient i els settings de la bici. Vaig canviar el seient per un Bontrager Hilo i vaig visitar el meu biomecànic de confiança i en principi tot havia d’haver-se solucionat. Ho sabríem passat el km70. Per últim, un altre factor diferent a l’any anterior, era que la Ivet també s’hi havia inscrit ja que després de guanyar a Terres de l’Ebre, es va veure en una forma suficient per intentar guanyar també a l’Ironcat. Competir amb la teva parella en un triatló distància Ironman no és una experiència que tothom tingui a l’abast, i encara menys si ella té opcions de guanyar-lo. Dies abans ja anàvem veient que la meteo ens seria favorable i que podria ser un bon any per batre les 9h 48′ del 2017.
NATACIÓ (1h 00′ 50” / +5′ 02” 2017):
Com l’any passat, la prova començava a la Platja de l’Arquitecte, a les 7 en punt. Havia tingut una setmana molt bona de nervis, controlant-los en tot moment per evitar estimular-los en excés i pagar-ho durant la cursa a peu, el meu punt feble. A 5′ de començar, quan ja teníem el neoprè, casquet i ulleres posats, aquest estat zen va canviar radicalment per posar-me en mode competició. Amb la Ivet i el Quique, ens vam posar a primera fila i mentre ens acabaven d’explicar el recorregut, anava repassant les hores i hores d’entrenament a l’aigua d’enguany: una mitja de 10300 metres setmanals, només d’aigua, unes 4-5 sessions. Per aquest sector hi tenia moltes esperances dipositades perquè havíem entrenat molt i els temps havien millorat significativament. Doncs bé, sense temps per més, ens donen l’inici de la prova amb la botzina clàssica i de sobte ja em trobo enfonsat a l’aigua i intentant fer-me un lloc entre tots els triatletes. Comença la primera de les 3 voltes i veig que a l’esquerra hi tinc la Ivet lluitant també i al davant uns quants altres nedadors que ens comencen a fer tap. Fins la primera boia segueixo a peus dels del davant, que ara han format una línia d’uns quants en paral·lel i mirant més enllà veig a un que comença a destacar-se sol (Robert Mayoral). La segona i tercera boia, les passem cada cop més estirats i un cop enfilant cap a la quarta per tancar la primera volta, avanço els que m’estaven donant peus i provo de nedar sense ningú al davant. Em trobo còmode i en paral·lel a la Ivet, comencem a tirar nosaltres del grup, sense ningú al davant i a un ritme força viu. El Mayoral està ja a uns 150 metres i és inabastable així que l’única cosa que podem fer era marcar nosaltres el ritme. Abans però de tancar la primera volta, veig que la Ivet se’m posa a peus i ja no la tornaré a veure fins a la primera transició. La resta del sector de natació em dedico a nedar fort però controlant de no passar de zona 4, sabent que la Ivet necessitava velocitat per agafar-li temps a la segona, una molt bona corredora, i a gaudir de la increïble experiència d’estar en una segona posició d’un triatló LD i liderant el grup perseguidor a pocs metres del primer.
A volta i mitja del final, en un gir en una boia, veig que el grup del darrera s’ha partit i que la Ivet, com a mínim, em segueix. Encarem l’espigó, li donem la volta i a uns 300m de la rampa de sortida del mar, apreto una mica més per si algun perseguidor descansat que ha anat a peus tota l’estona decideix robar-me la cartera a última hora i treure’m la glòria d’haver acabat segon el sector de natació. No és el cas i només sortir de l’aigua, sento els crits d’ànim de l’Òscar, Joan Ramon i els meus pares i mentre corro em trec el neoprè, miro el rellotge per saber el temps que havia fet nedant i entro a la T1. Veig que hem fet poc més d’1 hora i me n’adono que gairebé serà impossible superar el temps de l’any passat. Segur que han sortit més metres aquest any (400m de més, concretament)… he nedat més ràpid que mai!
CICLISME (5h 00′ 05” / -5′ 23” 2017)
Faig la T1 en 1’28”, la 7a més ràpida de la competició. Abans de sortir de box em creuo amb la Ivet que estava acabant de preparar-se, surto segon de la T1 i començo el sector de ciclisme. Amb la Ivet, havíem acordat fer la 1a i la 6a volta a 225w, i si podia, la resta de voltes a 230w per acabar-ne obtenint uns 227-228wNP. La primera volta a 225wNP serviria per escalfar i l’última per afluixar el ritme per a conservar cames per la marató. A més, em motivava baixar de les 5h però sabia que aniria d’un pèl i no volia apretar més del compte per no perjudicar la meva delicada musculatura en el canvi de la bicicleta a la cursa a peu. Els primers 10km els vaig gaudir moltíssim ja que no hi tenia absolutament ningú al davant: el Mayoral era una mica més ràpid que jo en els primers quilòmetres i tenia tota la carretera disponible per a mi sol, amb els voluntaris preparats, els Mossos tallant les carreteres i l’avituallament esperant a que hi passés el segon. Sabia però que allò era circumstancial i estava esperant el moment en que els grans ciclistes m’avançarien. A partir del km10 van començar a arribar les locomotores: el Quique (que va acabar segon de la general!) primer, l’Albert Jiménez (primer de la general) després i companyia, el quals em van relegar a la 8a posició de la general en acabar el sector de ciclisme, que vaig acabar-lo complint els 228wNP, tal i com volíem. Van quedar repartits en 229wNP la 1a volta, 232wNP la 2a, 233wNP la 3a, 231wNP la 4a, 226wNP la 5a i 217wNP la 6a. En aquestes dues últimes, començava a estar fatigat, entrava una mica de vent (em costa més donar potència) i volia tenir la sensació que realment havia afluixat respecte les altres voltes. Finalment vaig tancar el sector de ciclisme en 4h 58′ 02” encara que oficialment són 5h 00′ 05” perquè hi sumen el temps de les dues transicions. Ni rastre dels problemes amb el seient.
CURSA A PEU (3h 56′ 33” / +9′ 27”)
Vaig executar la T2 perfectament i com l’any passat, vaig tornar a ser el més ràpid de tots els participants fent-la en 35”. En el moment de creuar el sensor que tanca la T2 i inicia la cursa a peu, em trobava pràcticament en el mateix temps que l’any anterior, exactament 21” per davant i 8è de la general. El dubte més gran per l’Ironcat d’enguany i gran responsable del meu resultat final, tornava a ser com reaccionaria la meva musculatura en el canvi de ciclisme a córrer, ja que sempre he patit de rampes (excepte al half de la Ballena Alegre del 2017, encara no hem descobert els motius) i per això havíem decidit d’afluixar una mica al ciclisme per conservar cames per completar aquest sector de la manera més ràpida. Vam quedar amb la Ivet d’intentar fer una marató a 4’50”/km, sortint més ràpid al principi, ja que sabíem que la fatiga apareixeria tard o d’hora i el ritme decreixeria. El meu cas però, és ben diferent i és que les rampes m’apareixen només baixar de la bicicleta i m’incapaciten per córrer, obligant-me a parar per estirar, ja que ni tan sols puc caminar. Doncs bé, confiat perquè durant el sector de ciclisme no vaig tenir cap avís greu, vaig començar prou bé durant els primers 500 metres a un ritme de 4’35”/km.
Ràpidament però, vaig veure que allò pel que tant havia entrenat per evitar, em tornava a castigar i m’obligava a perdre 6′ en el primer quilòmetre i mig de la marató; un mal presagi pel que vindria. A partir de llavors, amb molt de dolor als vasts interns de les dues cames, vaig poder córrer 17km més a un ritme de 5’/km constants i sense aturar-me, però al km19 aproximadament, vaig haver de parar-me una altra vegada (i moltes més fins al final) per a poder estirar els quàdriceps ja que de manera natural el múscul no relaxava la contracció; el dolor era bastant agut i m’incapacitava per caminar. Fins el final de la prova va ser una lluita mental-muscular que només tenia punts de claror quan em creuava amb la Ivet, família, coneguts i amics que m’obligaven a somriure, va ser duríssim! Fins al final de l’Ironcat va ser la mateixa història: córrer-caminar-parar-estirar-córrer, procurant perdre el menor temps possible. Mica en mica se m’apropava la Ivet, que abans de començar la cursa a peu li portava 20′ d’avantatge, i que ja m’havia retallat 10′, com a mínim. Ella anava camí de la seva treballadíssima victòria, aguantant la pressió de la seva rival i que va fer-la patir de valent però tot i així, mentre ella corria la marató m’enganyava somrient-me com si no ho estigués passant fatal, tot per animar-me; és gegantina. Finalment, vaig creuar la línia de meta en 9h 57′ 24”, la 21a posició de la general, 9 minuts més que l’any passat. El segon sub10h i a més consecutiu!
CONCLUSIONS FINALS
L’objectiu de millorar marca personal o la posició a la general no ha estat complert però hi ha hagut d’altres de no tan grans que sí. Poc a poc publicaré algunes entrades on analitzaré de manera més tècnica la natació, el ciclisme i la cursa a peu, abans però, vull repassar cada un dels tres sectors segons els objectius que m’havia proposat en acabar l’Ironcat 2017:
- Natació: l’any passat vaig acabar molt content de la meva 7a posició i em conformava mantenir-me en aquell punt. No només m’hi he mantingut, sinó que he millorat i molt. Llàstima dels metres extres que van sortir perquè em van penalitzar uns 7′ que haguessin anat molt bé per apropar-me una mica més a la marca del 2017. Per les que vinguin, torno a proposar-me mantenir la competitivitat i ja posats a demanar, seguir millorant: no vull ni pensar què es pot sentir liderant una prova!
- Ciclisme: a la crònica de l’any passat també vaig escriure que baixar de les 5h en aquest sector de 180kms era una fita molt bonica d’assolir. El canvi de bicicleta, el manteniment mecànic, l’entrenament un any més per LD i la millor meteo han ajudat a aconseguir-ho. Per l’Ironcat 2019 entrenaré més fort per rebaixar 5 minutets més i així no hi haurà dubtes… vull un 4h 55′ en comptes d’un 5h 00′ 05”. He escrit Ironcat 2019?? OMG!!
- Cursa a peu: Aquesta és la gran assignatura pendent que no aconsegueixo aprovar. Paciència, perseverança i perspectiva. Seguir entrenant aquest punt feble una vegada darrera una altra, creure amb l’estratègia i posar en relleu la millora clara que he tingut al llarg dels anys. Només així podré aspirar a fer una cursa a peu acord amb els temps dels altres dos sectors. Seguirem investigant, provant, entrenant i competint per trobar la solució a aquest inconvenient que m’impedeix ser igual de ràpid que entrenant en aquest sector i que m’impedeix estar lluitant per entrar al top10 d’aquesta prova.
- Transicions: El 2017 vaig decidir canviar de neoprè per guanyar velocitat a la T1 i ho he aconseguit, però els 27” retallats no només venen del canvi de neoprè, així que també he perfeccionat la tècnica respecte l’any anterior. Pel que fa la T2, l’any passat deia que ja no era millorable i enguany ho he fet 13” més ràpid. Seguir igual de ràpid és l’objectiu i potser algun ajust més a les sabatilles m’anirien bé per la T1.
AGRAÏMENTS eterns a tots aquells que vau venir fins l’Ampolla per dedicar-me un sol crit d’ànim: família, amics, coneguts, saludats, parelles dels que competien i gent anònima. Més agraïments a mons pares per les meravelloses imatges que acompanyen aquest escrit i pel suport logístic i moral durant tot el cap de setmana. Pel Jordi per baixar expressament el mateix dia de Sant Feliu tot i les circumstàncies personals. La Lurdes i el Jaume, el JR i l’Òscar per l’avituallament a la bici, pels companys d’entrenament “DiR Swimmers” (piscina), els “Power Van Rangers Team” (bici), els companys de la Unió Ciclista Sant Cugat, pupilos, i tantes i tantes persones que m’heu dedicat un sol instant. Gràcies a tots i cadascun de vosaltres, de veritat. Per suposat, “the last but not the least”: gràcies en majúscules a la meva amiga inseparable, companya de viatge, gran entrenadora, esportista excepcional i amor etern. GRÀCIES!
